Pròleg

Com descriure una dimensió només amb paraules que estan lligades a una altra? Dues dimensions poden ser tan iguals com dues gotes d'aigua o tan diferents com el dia i la nit. Fins i tot poden ser les dues coses alhora. Hi ha dimensions que no tenen espai, n'hi ha que són infinites, algunes són totalment buides, d'altres estan plenes fins als límits de les coses o éssers tan increïbles que cap ment humana es pot imaginar. Tot canvia, tot és diferent en una altra dimensió, i els viatgers que en travessen les fronteres es troben amb coses que les seves ments moltes vegades no poden entendre o percebre. Perquè les fines fronteres que separen els plans es poden atravessar si es té el coneixement per fer-ho.

Com explicar que en algunes dimensions atemporals hi ha idees abstractes que succeeixen de la mateixa manera que les concretes, i que les respostes es donen al mateix temps que es fan les preguntes. Per un habitant d'un pla temporal determinat, el sol fet d'estar en aquella dimensió li produiria la mort inmediata al sentir totes les idees de de tots els temps a la vegada. Si el viatger no està preparat, el seu cervell quedaria literalment fregit al rebre un garbuix de veus instantani només d'entrar-hi. Però si només quan no està preparat.

En alguna d'aquestes dimensions el medi es moldeja amb les formes de les idees que els habiants del pla creen, sense haver de moure's, sense haver d'esperar, entenent i expresant el que pensen tot a un temps. El medi canvia cada cop que un nou pensament és creat, i en el medi estan registrats tots els pensaments que han aparegut. Una de les conciències que habita en el pla escupleix en la forma total "perill". Al mateix moment, enganxada a ella, una altra hi grava un grup amb "imperatiu", "morir" i "extraplanar", mentres una altra forma les idees de "continu", "colapse", "acció" i "espera". S'hi afegeixen els conceptes de "poder", "negatiu", "perdre" i "plans". Tot això sense que cap estel s'hagi mogut ni un mil·límetre del cel, sense que cap gra de sorra hagi caigut del rellotge, sense que cap instant de temps hagi passat.

"Ha de morir". La veu ronca i gastada del mestre ancià s'escampa per la gran sala circular, per entre les altes columnes que aguanten la cúpula, sense fer cap retruny. Només la sent l'altra persona de la sala, al seu davant. La seva mirada passa de la gran conca de cera solidificada, on hi resta encara la metxa cremada de la flama que l'ha fos, als ulls del sacerdot suprem. "Així ho volen els Déus". "No serà fàcil", contesta el sacerdot. Un raig de llum daurada entra per un dels finestrons de dalt de la cúpula, caient de ple sobre el sacerdot de túnica blanca. Per uns instants, la penombra de la sala desapareix davant l'esplandor relluent del gran sacerdot. "Ho faré jo mateix". "Sol no podrà". "Si aquest és el desig de Panthalir, ell em proveirà amb el que necessito". "No és només desig de Panthalir, misenyor, sinó també de la resta de Déus", digué l'ancià tornant a acotar el cap.

Aneu pensant quin tipus de personatge voleu.

David