Història d'en Perosteck (part I)

Viatjar sol és perillós. I si no es sap on s'ès, encara ho és més. No és que els camins estiguin més plens de perills que la resta de situacions de la vida. De fet, què no hi està? Però només en fa falta un per amargar-te el viatge. La gràcia està desconèixer quin tipus de perill serà. Serà una tempesta d'estiu amb llamps i trons enmig de la plana? Un grup de bandits que en el millor dels casos només et robaran tot el que es puguin endur i deixaran la teva miserable (segons ells) o preuada (segons l'afectat) vida? Un ós enmig d'un pas de muntanya? Boira enmig d'un bosc? Els cobradors d'impostos del baró de la zona? (algun dia haig de mirar com funciona això de la jerarquia) Posar descuidadament un peu sobre una serp ratllada que parava el sol enmig del camí? Tots aquests i uns quants més són els coneguts, però a més hi han els desconeguts. Que pel sol fet de ser desconeguts, no es poden nombrar (perquè llavors serien coneguts).

Per ara se n'havia sortit força bé quan es movia. Continuava sense tenir ni idea a quina part del planeta -o a quin pla- estava, si és que era el mateix, però es movia, no tenia més remei. Anava als llocs on el major volum de gent anava, i es dedicava a viatjar de ciutat en ciutat buscant informació del seu grup perdut (tot depèn des de quin punt de vista es mirin les coses). I viatjar sol, com hem dit abans, és perillós en aquests dies. Normalment es guanyava la confiança de la gent i s'afegia a grups de peregrins, temporers que anaven a buscar feina a altres indrets, petites caravanes de comerciants... Fins i tot durant un temps l'havien contractat com a part de l'escorta d'una caravana, encara que hi va estar molt de temps perquè la potència dels seus conjurs no era gaire i la màgia pels no iniciats i la gent en general es sol veure com una font de problemes. Depenent de la companyia, el camí era plaent i es feia curt, i normalment no hi havien problemes del tipus "perill". Només algun que altre contratemps de tant en quant sense conseqüències majors: un eix de carro trencat, un cavall fugat durant la nit... Gairebé sempre sense danys personals. Però els "contratemps majors" continuen existint, i no deixaven de deixar-se veure de tant en quant. Sortosament pel fetiller, les vegades que havia temut per la seva vida no anava sol i se'n van poder sortit tots més o menys amb decència. La pitjor de les experiències va ser amb una manada de bésties, algun encreuament entre llop i vés a saber quin animal demoníac una nit que eren pocs. L'emboscada es va cobrar tres desapareguts.

Tot i això no sempre es té la sort de trobar companyia. Encara menys bona companyia. Aquesta vegada era un d'aquells casos. Feia quinze dies que estava parat en un poblet petit fora de les rutes principals de la zona i estava esperant algú que anés en la seva mateixa direcció, però no trobava ningú que pogués convèncer o que el volguessin. Després de probar sort amb un grup força gran de mercaders i obtenir una negativa, va esperar un parell de dies més i va preferir marxar a una ciutat més gran, on es pogués buscar alguna feina per poder menjar. Havia sentit rumors que els camins i les carreteres de la zona estaven força abandonades de guardes, o sigui que va preferir seguir la carretera de carros un tros i llavors endinsar-se al bosc per fer marrada. Com a mínim dins del bosc tenia més possibilitats d'amagar-se que en els camps descoberts de la vora del camí. Per altra banda, també hi havia més possibilitats de que algú utilitzés el mateix raonament i no veiés aquest algú o alguna cosa amagada que l'estés veient a ell. Per sort contava amb l'ajuda de l'Orelletes que li feia de guia enmig d'aquell entramat de branques, fulles i arbusts.

La primera nit la va passar al ras, sense encendre cap foc. Tampoc feia molta fred, i la lluna brillava al cel. Hi havia humitat, però no era res comparada amb la dels pantans on va crèixer. Allà havia hagut de dormir molt de temps sol i abandonat després de que un dia es despertés a les branques d'un manglar dels pantans prop de les terres de conreu dels seus pares. No recordava com hi havia anat a parar ni què li havia passat. Sabia on era perquè en una de les llargues exploracions amb el seus germans que feien quan la feina del camp i el seu pare els deixaven, havien arribat allà. "És un lloc molt maco" va dir la seva germana quan van arribar a la mateixa branca on estava estirat. "I segur", va respondre el seu germà gran. Però en aquell moment no hi eren cap dels dos, i la seva memòria hi bullien imatges d'ombres que es movien ràpides, crits de por de la seva família, olor de fusta cremant, gust de fum a la boca, i cremades a la pell de guspires que s'aixecaven. Entre tot aquell desordre no aconseguia recordar què havia passat ni com havia arribat allà dalt. Sol dalt d'un arbre, massa atemorit per demanar ajuda, massa inexpert per sobreviure sol, massa petit pel món on estava. Es va passar cinc dies enfilat entre les branques, esperant veure si algú el venia a buscar o sentia que el cridaven. Res. Ningú el va rescatar, només tenia la companyia d'una família de rats-penats que habitaven una mica més amunt i que els robava de tant en quant les llavors i els fruits que portaven. El que era estrany era que no es queixaven: dintre seu ell els demanava que li donessin una mica del seu menjar i ells accedien. Finalment, la gana va poder més que ell -unes poques fruites i aigua de pluja no són suficients per un nen de set anys- i es va dirigir on ell creia que era casa seva.

Al lloc on abans hi havia hagut la seva casa només en quedava la cendra dels taulons cremats. Va vaguejar sense entendre res entre les restes carbonitzades de tot el que tenia. Enmig del fang ennegrit i de les runes de tot el que havia viscut fins ara hi quedava poc. Plorava contínuament, buscant desesperadament alguna cosa que li indiqués on estaven els seus, i finalment la va trobar. Escampats al voltant de la casa hi quedaven les restes del seu pare i del seu germà, de costat, parcialment cremats i desmembrats, juntament restes d'altres cosses. No hi havia senyals de la seva mare ni de la seva germana. El capvespre va arribar, i esgotat i sense esperança, va caure enmig d'un somni que s'aniria repetint durant anys, d'ombres, crits, ràbia i cremor a la pell. Dos dies més tard el van trobar els veïns que vivien a uns vint quilòmetres d'allà, armats fins a les dents, quan feien una batuda per trobar supervivents entre totes les granjes que un grup de bàrbars havien arrasat i cremat. Aquella era la última llar que havien cremat. Durant els tres anys següents es va estar recuperant i treballant a casa d'un dels caçadors de la zona, sentint-se estrany per les coses que li passaven. De tant en quant es trobava que els objectes desapareixien, el vent entrava a la seva habitació quan totes les portes i finestres estaven tancades, o fins i tot encienia el només volent que passés. La seva nova família s'hi va fixar i se'l mirava de reüll, pendents de que un dia passés alguna cosa més greu. "Aquest nen no és normal, la seva ànima li bull", deien. Finalment va decidir marxar i perdre's enmig dels pantans. I va haver d'apendre a treure el que tenia a dins canalitzant-ho sense fer mal a ningú.