Despertem!

Els primers raigs de llum d'un matí de primavera van entrar per les esquerdes de la caverna. Podria haver estat un matí com el d'ahir o l'anterior, però aquest seria diferent.



La corpulència del cos de l'ós s'havia havia pres un estat més tou del que en pocs dies lluiria. La inactivitat adorm, però no atrofia. Només li caldria aixecar-se i sortir a buscar menjar. Les neus ara ja no ho cobrien tot, deixaven clapes de verdor on anar a recolectar.

En un braç, la sang resseca havia deixat el llarg pelatge tot embullat. Amb la llengua es dedicà una bona estona a estovair-lo. La mirada fixada a l'horitzó, on les muntanyes nevades ja anunciaven el seu declivi. De fons també el so d'algun company d'espècie que ja proclamava als quatre vents la reviscuda. Nova temporada. Nova caceria. Nous reptes. Més lluites. Més sang. Supervivència.

Es va aixecar, primer de quatre potes, notant en el tou dels peus l'encara freda i cantalluda roca. Més tard desentomí les extremitats posteriors per aconseguir el que feia una estona hagués semblat un miracle. Dempeus. Aixecà el mentó enlaire. Afila les orelles al vent. Sent la remor dels peixos en un rierol proper. Se li dibuixa una mitja rialla. Si no fos perquè és un ós bru, potser proclamaria unes paraules que passarien a la posteritat. Ja sóc aquí! Un esgarip propi el sorprengué. Tot seguit es converteix en un udol poderós. Qui creia que després del llarg hivern no el veuria més. Qui gosaria dubtar-ne....

Juguem?