...
... Quan la porta és tanca, els crits de dolor de l'emisari perden bona part del seu volum. Pocs instants desprès un cop séc els hi posa fi per sempre... Mentre s'allunya de la masmorra, l'Ancià murmura amb aire distret unes paraules i la seva figura es va enfosquint fins a confondre's amb la penombra que regna al passadís...
Ja a la seva cambra, observa encuriosit l'home que l'espera agenollat però immobil, amb la mirada fixa al terra, una daga a les mans i que no demostra en cap moment haver advertit la seva presència.
- Alça't, fill.
Un moment desprès l'home està dret amb un braç extés i la daga vola cap a l'Anciá. Un moviment imperceptible del cap, potser fins i tot un petita lluïsor en els ulls, i l'atac es perd per uns pocs milímetres...
- Ets molt més ràpid que abans, me n'alegro que et segueixis entrenant... A vegades fins i tot penso que potser un dia ho aconseguiràs.
L'home parla amb veu pausada i inexpressiva, però els seus ulls foscos s'encenen de ràbia...
- Podeu estar segur que aquest dia no trigarà, MESTRE...
- Tinc una missió per tú, vull que t'asseguris que arriben vius fins a la ciutat.
- Voleu que els capturi?, és que no confieu en Grath?
- Per molt poder que acumuli, un imbècil sempre serà un imbècil. No vull que els capturis, només intervindràs si estàn aprop de ser derrotats, cal que arribin fins a mi pels seus propis mitjans.
- Alguna cosa més?
- No. T'has encarregat d'en Juvenil?
- Si, els nigromants han rebut la vostra ordre.
- Perfecte, pots marxar, fill meu.
La camisa de l'home és de bona tela i fins i tot l'emblema que hi ha cosit al pit és de seda fina, de manera que la sageta surt amb un só no més fort que un sospir, però l'única resposta que obté és un riure cruel que sembla sorgir de la foscor que, de sobte, sembla envaïr la sala.
Mentre abandona la cambra més alta de la torre més alta, es jura una vegada més que ho seguirà intentant encara que sigui impossible, a la vegada que busca la millor manera de complir les ordres que li han estat donades.
Ja a la seva cambra, observa encuriosit l'home que l'espera agenollat però immobil, amb la mirada fixa al terra, una daga a les mans i que no demostra en cap moment haver advertit la seva presència.
- Alça't, fill.
Un moment desprès l'home està dret amb un braç extés i la daga vola cap a l'Anciá. Un moviment imperceptible del cap, potser fins i tot un petita lluïsor en els ulls, i l'atac es perd per uns pocs milímetres...
- Ets molt més ràpid que abans, me n'alegro que et segueixis entrenant... A vegades fins i tot penso que potser un dia ho aconseguiràs.
L'home parla amb veu pausada i inexpressiva, però els seus ulls foscos s'encenen de ràbia...
- Podeu estar segur que aquest dia no trigarà, MESTRE...
- Tinc una missió per tú, vull que t'asseguris que arriben vius fins a la ciutat.
- Voleu que els capturi?, és que no confieu en Grath?
- Per molt poder que acumuli, un imbècil sempre serà un imbècil. No vull que els capturis, només intervindràs si estàn aprop de ser derrotats, cal que arribin fins a mi pels seus propis mitjans.
- Alguna cosa més?
- No. T'has encarregat d'en Juvenil?
- Si, els nigromants han rebut la vostra ordre.
- Perfecte, pots marxar, fill meu.
La camisa de l'home és de bona tela i fins i tot l'emblema que hi ha cosit al pit és de seda fina, de manera que la sageta surt amb un só no més fort que un sospir, però l'única resposta que obté és un riure cruel que sembla sorgir de la foscor que, de sobte, sembla envaïr la sala.
Mentre abandona la cambra més alta de la torre més alta, es jura una vegada més que ho seguirà intentant encara que sigui impossible, a la vegada que busca la millor manera de complir les ordres que li han estat donades.
2 comentaris:
hosti,hosti, hosti... la cosa és sèria!!!
aquestes escenes a l'estil de Bola de Drac fan pensar que els paios de dalt són força forts...
haurem de treure tota la nostra astúcia i la nostra força...
però tranquils, el nan està preparat, i si convé podem demanar ajut a un famós mag de turí que fa temps ens va ajudar...
Jep
El bard acaba de cantar la cançó, i una onada d'aplaudiments i d'ovacions l'envolten. La gent d'aquesta contrada és amable, no tot és pel talent. Mentres es guarda a un bon racó amagat de la jaqueta les poques monedes oxidades que s'ha guanyat, el taverner li porta el seu plat d'estofat de conill. Fa uns quants dies que no menja calent, i el taberner ha estat generós amb la ració de carn. Abans de que el plat toqui a la taula, la seva mirada ja se l'ha menjat. Aquesta si que serà una bona nit! Un públic agraït, un taberner generós que no només li ha donat menjar, beguda i allotjament... Però hi ha alguna cosa l'inquieta: algú l'està mirant des de fa estona des de la penombra de la xemeneia. I menjar mentres algú et mira fixament, per més gana que tinguis, no deixa de ser molest. Aixeca el cap i es troba la seva mirada. L'estrany li demana amb un gest si pot venir a asseure's amb ell. Un altre pesat... Però en fi, comença a tenir l'estòmac plè i en el fons són gags de l'ofici. L'estrany surt de la penombra de la llar de foc i s'asseu davant seu. Per la seva complexió lleugera i una mica nerviosa, i les seves robes mig esparrecades podria passar prefectament per un pagès. Però la seva pell curtida, morena, amb ferides recents que encara cicatritzen, la manera de caminar, i les mans sense mules, sembla més aviat que no ha tocat una aixada en la seva vida. I aquella mirada... El bard ha vist molta gent voltant amunt i avall, però de mirades com aquelles n'hi ha poques. Estan enceses: és com mirar un forn de llenya a través d'un vidre. No sents l'escalfor, però no t'agradaria ser dins del forn. Però el caràcter que té l'estrany no és aspre ni abrupte, sinó afable. Li molesta una mica, se sent induït a estar bé. Però en el fons agraeix la conversa que ha encetat, molt de tu a tu i interessant, en contrapartida a les poques i curtes que ha tingut fa poc. Cosa que també l'estranya, perquè no és de la seva casta. L'estrany no dóna cap nom, ho respecta. Al preguntar d'on ve, l'estrany contesta amb una resposta estranya, sobre alguna cosa de forces de la naturalesa, destí i alguna cosa més. Tampoc sembla que vulgui, o més ben dit, pugui ser més específic. Potser està perdut. L'estrany li pregunta si ha voltat molt, a quins llocs ha estat, com estan les coses per aquesta regió i si sap sobre un grup d'aventurers i un tal Juvenil. Vaja, un altre que em vol fer servir de correu. Ja li cobraré el servei. Però la següent pregunta el deixa amb la cullera a la boca: "Saps si ha aparegut en algun lloc un drac negre mort del no res? Hauria d'estar en una zona desolada." Ah, l'estrany és un boig! Però alguna cosa en la seva mirada...
Tot això per demanar el resum de la partida. Algú s'ha encarregat d'especejar el drac degudament? Les escames, les dents, les banyes i les urpes tenen molta sortida al mercat, però era jovenet. Les glàndules d'àcid són molt apreciades pels mags. Suposo que les deveu haver venut, no?
I en Juvenil no era el que en principi hauria d'estar especejat? El de la daga podria ser el que ha entrat pel portal? L'avi (posem-li Tau-Pai-Pai) és el mateix d'abans? Això vol dir que podeu fer el que us doni la gana que sobreviureu segur?
Apalin, fins aviat. David
Publica un comentari a l'entrada