...

... una pluja semi-sòlida comença a caure sobre la terra erma i el cél s'ilumina ocasionalment amb llampecs vermells que miren de trencar els núvols de plom...

Desde la seguretat de la cambra al cim de la torre més alta, l'Ancià observa la tempesta mentre recorda que hi han foscors que no marxen quan s'acaba la pluja i que hi ha destins més terribles que la mort...


- Mestre? ...

Un lleu parpalleig, un breu instant per tonar a la realitat...


- Digue'm, fill.

- Us prego que perdoneu el retard, no tornarà a passar...

El silenci torna a la cambra per un instant, dens i ple d'incertesa. Les paraules que segueixen són pronunciades amb la mateixa veu calmada...


- Ets un deixeble prometedor. Això no et dona dret a fer-me perdre el temps.

- Teniu raó, Mestre i estic preparat per respondre de la meva culpa. He tingut problemes que no havia previst, però...

Els ulls blaus, profunds es queden fixats en un punt indeterminat de l'espai.


- Problemes...


- Ja estàn pràcticament resolts, Mestre, un petit grup d'aventurers ha trobat accidentalment l'entrada a l'Abadia i han matat alguns dels guardies, però seràn derrotats molt aviat. Aquest petit contratemps no interferirà amb el nostre pla...

- Nostre


La veu no denota cap emoció, com a molt una lleugera curiositat, però la por torna a fer-se present, tangible.


- Perdoneu, Mestre.

- Saps que el teu retorn a la ciutat depén de que tinguis èxit, saps que no vull cap interferència i saps què t'espera si em decepciones.

- Si, Mestre.

- Ets jove i de moment soportaré els teus "problemes", però no en vull sentir a parlar més, seria inconvenient per mi haver-te de buscar un substitut.

- No, Mestre.

- Adèu, Juvenil.

- Adèu, Mestre, moltes gràcies per tot, no us fallarè...

La veu es va afeblint fins que es perd sota el soroll de la tempesta, el vent aixeca remolins de pols i cendra que sobreviuen pocs instants sota la forta pluja, la foscor es trenca de tant en tant en llampecs sense esperança, la llum del dia és un record feble i distant.