Post "Màster"-itzat

L'amfitrió us guia cap al mejador i s'aseu al cap de taula, mentre us indica que seieu a la taula parada, comença a parlar. La veu se li trenca per moments mentre, amb mirada perduda rememora époques passades...

El món era jove, llavors, les coses eren molt més senzilles, viure o morir era nomès una qüestió de matissos. Jo amb prou feines havia sortit de l'ou, però vaig apendre que cal lluitar per sobreviure. Vaig vèncer tots els meus germans i uns anys desprès vaig retrobar la mare. La seva última mirada va estar plena d'orgull més enllà del dolor. Desprès vàren venir els temps de descobrir que el món també estava ple d'oportunitats i d'èssers delerosos de que jo els dominés. En poques dècades vaig construïr un imperi a sang i àcid... Un sól dels meus crits era suficient per omplir de terror tot allò que era viu fins a on arribava la vista.

Les meves terres creixien i creixien, nomès la meva fam de poder era més gran, però tot plegat va canviar sobtadament un dia. Els meus exèrcits havien tingut problemes en els dies anteriors amb una altra força menor però impulsada per alguna mena de terror sobrenatural. Aquell dia em vaig enfrontar finalment amb el seu cap en una ciutat de la que ja nomès nosaltres recordem el nom. Quan vaig veure el seu cos, vaig pensar que era una llàstima haver de destruïr un ésser com aquell. Desprès li vaig mirar als ulls i, al meu anterior, em vaig adonar que ja estava derrotat.

El combat va durar setmanes i va devastar tot el país, però el món erem nomès nosaltres. De seguida es va veure que jo era més fort, però cadascuna dels meus atacs era respost amb una finta, amb un encanteri, amb una paraula... No va importar que les seves forces s'acabèssin una mica abans de les meves, molt abans jo ja sabia que no podria continuar vivint sense ella. Al seu costat vaig descobrir una altra mena de poder, ocult en llibres i pergamins, en tractats pau i en les paraules mai pronunciades. Junts vàrem crèixer i ens vàrem fer prou forts com per pensar en, un dia, convertir-nos en déus.

... Desprès d'una llarga pausa la llum de l'habitació sembla disminuïr, els ulls del vostre amfitrió semblen cobrir-se d'un tél translúcid i la temperatura de la sala baixa sobtadament. De sobte una altra veu, dolça però freda, continúa el relat...

La nostra felicitat va ser la nostra perdició, els temps de lideratge dels nostres patètics vassals ens van fer complaents i vam oblidar la cerca continuada del poder... Si no haguèssim perdut aquest temps preciós, potser hauríem pogut enfrontar-nos a l'ancià...

Però erem massa joves i massa inconscients, quan aquell home es va plantar davant nostre i ens va ordenar que ens sotmetèssim vàrem riure, no teniem ni idea del que ens esperava. Tot i atacar-lo amb totes les nostres forces no aconseguiem acabar-lo de vèncer, cada cop que semblava que podiem guanyar, ell escapava en l'últim moment. No va ser fins molt desprès que ens vam descobrir amb horror que ell estava mesurant les nostres forces, estudiant les nostres debilitats, jugant amb les seves preses. Ni la nostra força ni els nostres encantaments ni tots els nostres trucs no van poder matar aquell home, cada vegada que convertíem el seu cos en pols, aquest es reconstruia en pocs segons, cada vegada que miràvem de tocar la seva ànima, ens perdiem en una foscor desconeguda per nosaltres.

Les nostres forces van acabar fallant i, massa sorpresos per pensar en fugir, vam sentir tota la força de la seva fúria. Els nostres cossos van descobrir un dolor que mai no hem aconseguit oblidar, però el pitjor de tot va ser la consciència de que mai no el podríem vèncer. Aquell dia ens vàrem convertir en els seus esclaus.

... La veu ha anat baixant de to a poc a poc fins a fer-se gairebé inaudible... En aquest moment Màrius s'alça amb els seus ulls verds plens d'odi, una presència que sembla omplir tota l'estança...

Desprès em vaig convertir en una hombra del que havia estat, reduït a un serf, un animal de presa. Vaig oblidar que un dia havia estat gran i que havia portat el rumb del meu propi destí. Nomès la part de mi que estimava el coneixement va seguir viva, llegint, aprenent, buscant la clau que em treguès de la meva presó. Vaig tocar fóns el dia que us vaig veure per primera vegada. Un patètic grup d'aventurers es va enfrontar a mi en el meu propi cau i em va obligar a fugir, aquell dia, em vaig adonar que la meva vida s'havia acabat.

Però com sovint passa, aquell dia, enmig de la llàstima que sentia per mi mateix ve renèixer en mi l'esperança em vaig adonar que ja no tenia por de morir perquè portava molt de temps mort... Vaig tornar a buscar la sortida del meu laberint i la llum de la desesperació m'hi va guiar al capdavall. Desprès em vaig sentir amb forces per retrobar-la i treure-la de la seva presó, ara sabem que serem lliures i ja no tenim cap por vosaltres ens vàreu mostrar el camí per sortir del pou i ara volem donar-vos la recompensa que us mereixeu.