El passat de Phladur, el nan (capítol III i últim)

Si no recordeu de què va l'apassionant i trista història (altrament dit background) del nostre estimat nan de Leroy Merlin podeu llegir-vos tota l'història aquí:

Primera Part
Segona Part

---

Un soroll somort va sorprendre Pladhur. Alguna cosa bastant gran havia caigut prop seu. Va cercar pels racons de l'estança forjada a la roca fins que descobrí un cos estirat a terra. Era una dona. Una dona elfa. Segurament no massa gran li deia la poca experiència que tenia amb aquella raça. Havia caigut per una de les esquerdes cobertes de vegetació que airejaven la caverna. Pladhur no sabia que fer. La jove no es bellugava. Ningú li havia explicat que s'havia de fer en aquells casos. No coneixia a cap nan que li hagués caigut una elfa per damunt. Va esperar pacientment que la noia es despertes. Un parell o tres d'hores. No la volia tocar, simplement se la mirava. Era bella, molt bella. Mialee es va despertar amb un sospir. La caiguda l'havia deixada molt atuïda i amb prou feines se sentia les cames.
Mialee va xiscar al veure que algú l’observava en silenci a la penombra. Era un nan. No recordava com havia anat a parar allí, segurament el cavall s’havia entrebancat. El nan la mirava de fit a fit. No gosava moure’s per no trobar-se una altra destral creuant l’estança. Però enlloc d’això el nan va dir:
-Ets una elfa, no? Has caigut per aquella esquerda, -tot assenyalant un raig de llum del sostre. – No tinguis por, sé que les nostres races no són massa amigues, però no tinc intenció de fer-te mal, a dalt et deuen estar buscant.
-No sé si quedarà algú en vida… i si és així deuen ser lluny d’aquí - Mialee es va intentar llevar, però una forta contusió a la part baixa de la cama dreta li ho va impedir.
-Ep! No facis això, has rebut una bona patacada, crec que t’hauràs d’esperar una mica abans de marxar.
-Pf… sí, em fa molt mal… què diran els teus si em troben aquí?
-Em penso que m’estimo més que no et trobin, tinc uns germans amb bastants menys escrúpols que jo. Per aquesta part de la muntanya no crec que hi tornin a passar, és molt erma en tresors, només hi he vingut perquè sentia curiositat per saber què feien els orcs a fora… però ja veig… et deixaré una mica de menjar i …
-No! Per favor, m’heu d’ajudar, sola no me’n sortiré, m’hauries d’aconseguir unes herbes que…
-Herbes? Però si només en mengen els animals del bosc!
-Són per curar la cama, tinc certs coneixements que em podran ajudar a millorar més ràpidament, però m’hauríeu d’ajudar (Mialee enrogí, mai s’hauria pensat que podria demanar ajudar a un nan).
-Però que no parleu el llenguatge dels animals? Feu-vos portar aquestes potingues per ells!
-No hi podrien arribar aquí a sota els animals del bosc, i a més no em perdonaria que després no en sapiguessin sortir.
Un parell de minuts de silenci es van interposar entre els dos éssers. Finalment Pladhur arquejà les celles i digué:
-No sé... espero que ningú ho sàpiga mai.
-Per mi no pateixis, no em veig explicant que un nan m’ha salvat.
Durant tres o quatre dies Pladhur visità Mialee amb un munt d’herbes que ella li anava demanant, algunes de necessàries, d’altres d’ equivocades. Entre ells nasqué una relació molt inusual en aquells temps. En un període terriblement curt de temps (comparat amb la vida d’un elf) Nan i elfa van passar d’una comprensible fredor a un principi de confiança i finalment a un inexplicable efecte, basat en l’agraïment que sentia Mialee per aquell ésser teòricament barroer i insensible, i a l’admiració que va despertar la bellesa i la saviesa de la donzella elfa en el barbut.
Mialee s’anava posant bé, i Pladhur sabia que tard o d’hora hauria de tornar amb el seu clan. Mai ho podria explicar, allò no era la classe d’aventura que explica un nan durant una “batuda” de bidons de cervesa. El que menys ho entendria seria Ulfgar a qui sempre havia sentit malparlar dels elfs que suposadament s’havien endut un parent seu molt llunyà. Pladhur havia descobert una ira molt profunda en els ulls Ulfgar , sentiment que no semblava justificat amb Mialee.
Però ara ja no li quedaria tan lluny aquella mirada, quan un matí Pladhur de retrobament amb Mialee va girar-se a un soroll va tornar veure aquella ira en els ulls en el seu cosí. Després d’això l’espetec d’una destral contra la roca i Ulfgar proferint renecs innombrables en la seva llengua materna. Mialee s’alçà per damunt dels seus caps amb una agilitat que Pladhur no havia vist mai. La represa Ulfgar deixà glaçat a Pladhur. Les poques paraules que li havien pogut sortir no causaven cap efecte sobre ell.
Mialee encara voltejava desarmada quan el xoc de la destral plana impactà contra una cama encara no prou ràpida i rebotí per les roques que entapissaven el terra. Un nan de 1,35 sense cap mena de fre girà la fulla i va picar amb totes les seves forces contra la joveneta, amb la sorpresa de trobar-se una altra fulla en el camí que va contrarestar la força de la destral tot rebotin-la enrera. El tall de la poderosa arma tallà el braç d Ulfgar de soca arrel a l’alçada del colze. Un crit de dolor rebotà per les parets i els racons de roca quasi inexplorat, i Pladhur es quedà palplantat amb la seva destral ferma entre la noia indefensa i un nan sense sentits. Quan va tornar en sí va agafar la noia a coll i se l’endugué pels passadissos que només ell coneixia. El seu objectiu era retornar a Mialee a la llum on tindria més possibilitats. Darrera d’ells els udols de dolor els anaven perseguint tot xocant amb els sortints sense acabar de trobar l’estela de la parella.
Un cop a fora Mialee va ser conscient que Pladhur l’havia tornat a salvar. Va mirar-lo amb uns ulls que el nan encara no s’ha pogut treure del cap. Com tampoc no oblidarà mai les paraules que l’elfa li va dir al donar-li aquella estranya pedra. Veure-la marxar va ser un moment molt dur també. Després tot va anar rodat. Les acusacions, l’avergonyiment que suposadament pesaria sobre la seva família i descendents, i finalment el desterrament. Ara sí que trobaria l’aventura, no seria com ell havia imaginat però finalment veuria món.