El passat de Phladur, el nan (capitol II)

La nit era fosca. Per d'entre les tupides branques dels arbres solament passava un filament de llum gris pàl·lid. El sotabosc s'hauria vist completament negre als ulls de qualsevol humà.

Per un elf la nit és també un bon moment per contemplar les proeses de la natura. Aquella nit semblava tranquil·la, Mialee no s'hauria adonat de res si en un precís instant no hagués vist un moviment inesperat en el seu germà Ivelios. Ivelios havia notat una fiblada d'uns ulls observant. No havia dit res al grup. No encara. No hauria volgut que l'observador s'adonés que havia estat descobert. Ivelios va continuar manant el seu cavall com si res no hagués passat.

Mialee estava intranquil·la. El seu cap no podia reposar. L'emoció d'aquell trasllat hauria velat els ulls a qualsevol altra donzella elfa de la seva edat. Però Mialee anava més enllà. Ja havia estat la primera en posar-se el nom adult de totes les companyes del seu clan. Potser algunes tardarien encara 20 anys en acceptar la maduresa. Ella a una precoç edat de 85 ja s'havia meditar sobre les arts reservades als més ancians.

De sobte el cavall de Thámior colpejà violentament el sól. Un esbufec es va convertir en una fumarada dins la gèlida nit. Després un renill. Els cavalls ja ho havien notat. Ivelios va tenir temps de dir unes poques paraules i tothom ja es va preparar a rebre l'embastida.

Dels arbres van caure un núvol de pedres sense massa direcció. Els elfs alertats amb temps suficient les van esquivar. Dues de les pedres van colpejar el cavall d'Heían, que es llançà a un parell de metres.

El següent eixam de pedres tampoc va fer blanc en cap dels genets. Foren tres els genets que desmuntaren per poder evitar els impactes. Amb la segona tongada a les branques més altes i robustes dels arbres hi van començar a aparèixer algunes ombres, la seva forma difícil de distingir feia pensar que es tractava d'algun tipus de figures no massa altes i una mica amorfes. Seguidament la tercera embastida. Orcs. Éssers sense escrúpols, armats amb dagues i disposats a provocar una carnisseria. Ivelios havia aprofitat l'avantatge de descobrir l'atac per ferrar el cavall de la seva germana i traspassar la seva protegida a la seva muntura. La va deixar entre ell i el cap de l'animal, com quan era més petita.

Moltes de les dagues orques es clavaren enmig de la fullaraca, però una d'elles impactà directament a l'esquena de Thámior. L'orc quedà penjat entre l'animal i el genet. Thámior s'arquejà endavant, posseït per un intens dolor, i seguidament s'estirà endarrera fins a recolzar part de l'esquena sobre el llom del cavall i tocar amb les palmes de la mà una zona propera a la cua. L'orc quedà subjectat amb totes les seves forces de la seva fulla, les cames gairebé rascant el terra, a punt de descarregar del seu primer triomf. De sobte Thámior aixeca les cames donant-se impuls cap endarrera i fa una pirueta a l'aire per caure a un parell de metres darrera el seu cavall. L'orc va sortir llançat per sorpresa perdent l'empunyadura que el subjectava. Va petar de cap contra una soca d'un arbre mort, al que va quedar irremeiablement clavat uns instants més tard per la seva pròpia daga.

Amarri i Quallin per la seva banda ja havien esbandit el flanc esquerra de l'expedició. Els genets descalvats tensaren els arcs i començaren a fer blanc sobre la carn orca que encara veien damunt les branques.

A l'altre costat un altre genet habilidós amb l'espasa havia passat la cama per damunt del cap de l'animal i havia descavalcat amb una elegància suprema. Ara brandia l'espasa amenaçadora als ulls putrificats dels orcs. A un intent d'assetjament per l'esquena va fer rodar la fulla 360º damunt de la seva fina cabellera i com qui talla un teixit de gassa s'endugué el cap del seu enemic tot girant el cos completament.

Els elfs tenen un capacitat de reacció extraordinària en un temps gairebé imperceptible. En una emboscada d'aquestes característiques aquests reflexos fan que l'efecte sorpresa tingui una minsa repercussió. Les sagetes elfes donaren mort en poc temps a una dotzena d'orcs. Heían havia desenfundat la seva llarga fulla i anava corrent com en una coreografia curosament preparada per enmig de l'encarnissada. Salts, fintes, l'espasa brandava d'un costat a l'altre oferint mort a tot orc que trobava pel camí. En aquest punt el combat hauria pogut semblar desigual, onze elfs contra una trentena d'orcs fornits però no prou ràpids.

Però de sobte un fet va començar a fer canviar el decurs de la batalla. D'entremig de les branques de la part més
oriental del bosc es va sentir un soroll molt agut i estrident acompanyat d'una llum molt intensa i constant. Tots els combatents quedaren encegats en veure aquell resplandor. Tot va semblar aturar-se per uns instants. Va ser com un llamp però molt més durador. Indubtablament allò no podia ser fruit de la natura. Els elfs van comprendre que allò era màgia, i màgia molt poderosa. Mentre va durar la resplandor l'ombra projectada del milions de fulles que estaven entre la llum i els guerrers van quedar projectades a tot arreu, com un calidoscopi en blanc i negre. També en aquell instant van comprendre que ja no tenien temps d'aturar-ho, fos el que fos seria l'orígen de la seva fi.

Un gran estrépit i el soroll d'un vent eixordador, el cruixit de les branques cremades i esqueixades al pas d'un fenòmen tant poderòs com mortífer. En qüestió de fraccions de segon una immesa bola de floc va esclafar tot el que es va trobar al seu pas.

Al seu pas pel nucli de la batalla hi deixà un munyoc de restes de membres carbonitzades i mig mutilades. En qüestió de segons la batalla havia canviat completament. Els orcs més allunyats de la zona 0 semblaven sorpresos. No tant per l'aparició del conjur com pel devastador resultat que havia causat. Aquella bola de foc no havia discriminat entre elfs i orcs. Ara els seus membres restaven barrejats sobre el terra també carbonitzat.

Els orcs de la perifèria van començar a furgar apressats per dentre els cadàvers. Estaven buscant alguna cosa. Ivelios n'estava convençut. Des d'uns metres de distància haviat pogut observar l'escena gràcies a un instint de salvació molt provindencial. Ajaguda damunt el lleial cavall Mialee estava inconscient. Ivelios es va treure una ampolleta d'una butxaca de la seva vestidura i li passar l'essència per sota el nas. Mialee es va despertar tossint. Es va tocar un compartiment secret de la seva roba. Encara hi era.

-Hem de fugir d'aquí.-entonar Ivelios decidit- fos el que fos aquest encanteri es pot repetir en qualsevol moment, i juraria per la reacció dels orcs que queden que qui l'ha llençat no s'ho pensarà dues vegades.
-Però... i els altres? Potser encara hi ha algú en vida?
-No t'ho pensis. Els nostres companys estaven tots dins el radi d'acció de la cremada.

Mentre Mialee continuaven observant la negror de les restes, un parell d'orcs es van anar acostant sigilosament per darrera el cavall de Ivelios. Quan van ser propers a la seva presa, un d'ells va tensar l'arc i va disparar molt ràpidament, fet impropi entre la raça dels orcs. La fletxa hagués impactat en el cos de la noia, però Ivelios saltà al mig de la trajectòria per fer d'escut humà. Caié a terra desplomat, malferit. La fletxa havia impactat a la zona toràssica. Ivelios des de terra mateix desembainà i va colpejar el cul del seu cavall amb l'espasa plana. El cavall arrencà a córrer cap al bosc enduent-se amb ell els crits de Mialee.

Ivelios s'incorporà arrencant-se la fletxa i es va treure una segona espasa bessona de la primera. Ivelios creuà les dues espasa a l'aire fent-les xocar. La cara de decisió que va fer aquell moment hauria espantat a qualsevol, però els orcs no són qualsevol. Se li van abraonar dos orcs alhora punyal en mà. Ivelios va tornar a demostrar que era un gran lluitador. Va clavar un peu al muscle de l'orc més proper i amb aquest gest es va donar impuls per saltar enlaire. Durant el salt va tenir temps de tancar els braços fins a ajuntar les dues fulles. L'efecte d'aquesta acció va ser demolidora, els dos orcs més propers van caure desplomats amb mig cos desfigurat.

Mialee ja no va poder veure res més. El galop del cavall la va anar allunyant del caos. El cavall esquiva una velocitat verteginosa la frondosa vegetació que tot ho envoltava. Cada vegada quedava més lluny i esmorteït el soroll de la batalla. Sols quedava el repetetiu soroll de les trepitjades del poderós animal. Mialee es sostenia agafant-se fortament a la crin de l'animal. Pel seu cap hi passaven alguns dels momnets viscuts, però el més fort era el dubte de què havia succeït amb el seu germà. La distància s'ho enduia tot. L'accidentat bosc va causar una mala passada al cavall. La pota dreta de davant del cavall va quedar atrapat en una escletxa del terra i el va fer caure amb un gran estrèpit. La jove elfa va sortir disparada i impactà contra la soca un arbre centenari, i va anar rodolant pel pendent del turó amb un anguniós cruixit de branques, fulles i pedres. Ara tot el món voltava per Mialee. Va cridar perdent el control mentre queia per una esquerda més gran del terra. Després el crit va callar i nomes es produir silenci i foscor.